La travessa de 1550

Malgrat existir una treva entre l'emperador i el soldà, el 1549 alguns homes sota la seva jurisdicció, tant el bey d'Alger com Dragut, la ignoraren. Aquell any Dragut salpà en direcció a les costes de Gènova, Catalunya i Balears: Eivissa, Rapallo, Torroella de Montgrí i Formentera en foren les víctimes. Així Dragut va esdevenir el major enemic de l'emperador, el qual va entendre que havia de desfer-se d'ell abans que esdevingués massa poderós. Entre el 1549 i 1550 les galeres reials empaitaren les galeres de Dragut per tot el Mediterrani occidental amb la intenció d'eliminar el perill, sense aconseguir-ho.

            A principis de l'any 1550, l'almirall Dragut era a l'illa de Gerba, on solia refugiar-se en l'hivern. Durant el mes de gener va reunir una esquadra de trenta vaixells i 1.300 homes amb els quals va prendre les ciutats de Monastir, Mahdia i Sussa, totes a la costa meridional de Tunísia.

            Per espai d'un mes i mig restà a Mahdia, Àfrica per als europeus, millorant les defenses. A principis del mes d'abril, l'esquadra de Dragut salpa en direcció a  l'Alger on és rebut amb tots els honors. El mateix Hassan, bey d'Alger, s'apropà al port per rebre els corsaris als quals dispensà sa hospitalitat. Dragut s'està 18 dies al port de l'Alger: l'esquadra s'abasteix i recluta 300 voluntaris atrets per la proclama que anunciava per tota la ciutat la fi de la treva amb els cristians de Carles V[1].

            Els primers dies de maig, 26 vaixells de l'armada de Dragut abandonen la ciutat  rumb a la ciutat de Cherchel, on recolliran més voluntaris per anar en cors. Després de Cherchel l'armada passa prop d'Orà.

            Mentrestant, els serveis secrets de l'emperador situaven Dragut molt lluny de la península ibèrica. Les notícies no eren prou clares, però tots els indicis el feien prop de Gènova. Tanmateix fins l'11 de maig no arribà un avís que Dragut havia passat per d'Arzeo, prop d'Orà, i que calia extremar la vigilància per tota la costa del llevant peninsular. Tanmateix el govern fins el 23 de maig no va ser informat de la notícia. I encara que l'esquadra de Dragut va ser detectada pels espies de l'emperador, la confusió va ser notable. L'Armada de Doria cercava Dragut entre Gènova i Nàpols; en no trobar-lo es dirigí a l'illa de Gerba amb la intenció d'apoderar-se de la rereguarda del corsari. Mentrestant l'armada de Dragut ja havia iniciat les ràtzies per la costa de la península ibèrica.

            Seguint l'itinerari del viatge de l'armada de Dragut, des del sud de la Mediterrània -des d'Arzeo, prop d'Orà- a la península ibèrica, el primer poble que assaltà va ser Benalmádena (Màlaga). Encara que les fonts conservades no poden concretar el dia i només apunten l'estiu de 1550, tal volta l'agost, la lògica de l'itinerari seguit per Dragut i el fet que aquest salpàs d'Arzeo l'11 de maig de 1550 així ho apuntarien.

            El 1550 Benalmádena era un petit poble costaner, tal volta de no més de vuitanta persones, tots dedicats a les feines del camp. La costa estava protegida per una fortalesa, la protecció de la qual estava encomanada a un castellà que mai no era al seu lloc, i que no hi destinava cap guarda malgrat la defensa del lloc era la feina que tenia encomanada. A més, la fortalesa estava en estat ruïnós i mal equipada, i els testimonis recollits després de l'assalt asseguraren que la poca pólvora que havien tingut havia estat gastada per caçar perdius per la contrada.

            Els corsaris varen ser descoberts per un veïnat quan arribaven a la vila. Els crits i les corredisses feren que vuitanta veïnats pugessin arribar a la fortalesa, guardada per dues dones, i tancar-se dintre. Mentrestant els corsaris saquejaren les cases, però no s’emportaren cap veí captiu.

            La història de l'assalt, que pot seguir-se en les declaracions dels testimonis del judici contra el castellà, acabà tres anys després, el 25 de maig de 1553, quan la vila era quasi despoblada, i amb la sentència que només obligava el castellà, Sebastián Cazalla, a posar un guarda a compte seu per  fer guàrdia cada dia. El jutge dictà que el castellà havia de posar i tenir “ordinariamente, a su propia costa, un peón por guarda, que venga cada noche a dormir por escucha a una de las caletas y vuelva cada mañana haciendo su atajo hasta Torre Quebrada, la qual dicha escucha sea persona diligente y de confianza”[2].

            El 20 de maig l'esquadra de Dragut és vista prop del cap de Gata. La intenció és assaltar Cartagena, però la captura d'uns espies dels corsaris uns dies abans desbarata els plans. Així l'armada es dirigeix cap el nord, a Sant Joan d'Alacant. Quan els corsaris desembarquen troben el poble buit atès que havien estat avisats per un captiu que s'havia alliberat d'una nau de Dragut. La vila, però, és saquejada sense pietat. Així descriu l'assalt a Sant Joan d'Alacant Manuel Martínez  (Martínez, 2006) al seu llibre Piratas y Corsarios  en las costas de Alicante tot recollint la descripció d'Escolano, Salazar i Bendicho:

Dragut llegó a nuestra costa de Alicante, a 24 de mayo del año 1550, con 27 vaxeles, saliendo en tierra, formando su escuadrón fue a San Juan, cuyos vecinos siendo avisados, aunque tarde, con la mayor diligencia que puedieron se recoxieron a las torres que havía, la mayor parte acudió a la que estava en la partida de Mamona que es el cavo del lugar...los moros saquearon muchas casas, llevándose trese personas, uno de ellos fue el maestro de escuela, que por negligente en calsarse las botas, fue cautivo... los moros quedaron señores del lugar, se pasearon por muy descacio y despúes se fueron camino de la mar; y llegando Pedro Bendicho que entonces era bayle con su cavallo, lanza y adarga, diciendo a los christianos que saliesen, pues ya no havía moros, serían las siete del día, serca de la Torre de Basilio Fernández de Mesa, de su huerto salió un moro y con el alfange que tenía, por detrás le dio una cuchillada que no le quedó parte entera, en venganza de la muerte que havía dado al bayle, el cual fue sepultado en su entierro, que está en la Verónica en esta Capilla de Nuestra Señora del Rosario.

            El 24 de maig l'esquadra deixa Altea, on s'havia refugiat per descansar i fer aigua, rumb a Cullera. La matinada del 25 de maig els vaixells de l'armada de Dragut assalten la vila de Cullera sense cap impediment. Astutament, Dragut, ocult a una cala pròxima, va esperar que els vigies fessin la ronda del matí per ordenar als seus homes desembarcar i dirigir-se cap a la vila de Cullera. Mentrestant, les naus corsàries entraren per la desembocadura del riu Xúcar fins arribar prop de la vila on desembarca un altre grup. Al voltant de 1.000 corsaris entraren a sac a Cullera, 1.200 segons les estimacions més grosses. La sorpresa va ser grossa i el botí, espectacular. Només l'ajuda dels veïns de Sueca i Alzira va fer que els homes de Dragut embarquessin de bell nou (Pardo,  1997; 80-1).

            La batalla de Cullera va ser violenta. Els primers reforços provinents de Sueca i Alzira obligaren els corsaris a desembarcar més homes: fins i tot Dragut en persona baixà a terra per contenir la defensa de la vila i donar temps als seus homes a acabar el saqueig i reembarcar. Un cop  segurs als vaixells, Dragut hissà la senyera per negociar el rescat dels captius i dels béns, tasca a la qual dedicaren tot el dia 25 de maig (Pardo,  1997; 82).

            Així descriu un escrivà de Sueca l'assalt de Cullera al llibre de comptes:

Posse en memoria com en lo dia XXV de maig del any MDL, dia de Pasqua de Pentecostés e any de Jubileu, entre quatre e cinch del matí, que era quant apuntava lo sol, vingué á la vila de Cullera Gurgut Arraiç,  moro de alende, ab vint y set o vint y huit fustes, y lançà molta gent en terra; de manera que entrà en Cullera y barrejà aquella, y cremà moltes cases, y matá alguns homens y captivà certes dones de Cullera; y anant socorro de Çuequa a Cullera, volent entrar dins Cullera per deffensar aquélla, mataren los moros a Berthomeu Tarrasa, Jaume Tortosa, Johán Spanyol, Bertoméu lo Pellat e un moço de Montaner, e cativaren a Pere Burgos, a Johán Ferrer, a un moço de Montaner, a Jolià de Algeçira e Burguera de Algemesí.- E, per rahó del dit desconcert y avallot, los jurats nous de Çuequa no juraren de  matí en la sglesia, sinó al vespre en la torre, en ma e poder del reverendissim senyor Maestre de Montesa[3].

            La notícia de la presa de Cullera arriba ràpidament a València i d'aquí es transmet a Barcelona i a Mallorca. Tanmateix, però, l'avís mai no arribaria a Mallorca perquè va ser interceptat pels vaixells de Dragut quan aquests ja anaven rumb a les illes.

            Amb trenta homes menys, morts a l'assalt de Cullera, els vaixells de l'esquadra de Dragut posen rumb a Eivissa on són vists el 27 de maig. Els corsaris desembarquen i capturen 8 o 9 eivissencs (Pardo,  1997; 85). Però el més greu és que durant un parell de dies l'armada de Dragut aprofità per descansar i preparar el proper assalt.

            Per un captiu que escapà de l'armada corsària, el 28 de maig els eivissencs ja sabien que les intencions de Dragut eren anar a Mallorca i assaltar algun poble costaner, com s'apressaren a comunicar-ho al virrei de Mallorca, i tal volta atacar Barcelona[4]. Quan el virrei llegí les notícies d'Eivissa, el vespre de dia 30 de maig envià un correu cap a Barcelona per avisar del perill “Antes que vaya allá ha hazer algún daño, Dios lo destruya, y traya presto en poder de vuestra señoría”[5]. I encara que pugui semblar estrany, aquella nit el virrei no envià cap avís als pobles costaners de Mallorca, o almanco no ens consta que n'hi hagi cap a l'arxiu de Pollença.

            Així, la matinada del 31 de maig els corsaris desembarquen a Pollença sense ser detectats pels vigies. Els pitjors presagis es confirmen. Els corsaris fondegen ses naus a una petita cala, actualment coneguda pel nom del Caló, tal com havien fet a Cullera. Desembarquen els homes i s'endinsen 7 quilòmetres terra endins per assaltar la vila. Tanmateix el pollencins aconsegueixen fer front als corsaris i, amb l'ajuda dels pobles veïnats, expulsen els corsaris. Però el preu va ser alt. Els pollencins perderen més de 150 persones entre captius i morts encara que mataren uns 40 corsaris i  recuperaren tot el botí.

            Després de Pollença, l'armada de Dragut pren rumb a l'illa de Cabrera, defensada per un petit castell i una petita guarnició. L'1 de juny descansen  ben arrecerats al port de Cabrera capturant els pocs membres de la guarnició. Després d'uns dies de descans al petit arxipèlag, salpen de bell nou cap a Sardenya, on se'ls perd la pista fins el 10 de juliol moment en què assalten la petita vila de Barenys, actualment al municipi de Salou, la qual desapareixerà com a conseqüència de l'atac.